LES DADES DE LA CURSA

Abans de donar el tret de sortida hauràs anat a pixar 3 vegades i els nervis se’t menjaran… Et col·locaràs a la sortida i et diràs: no et fotis gaire endavant que no es pensin que ets un màquina, però no et posis massa endarrere que tampoc sóc un mort…Són aquells moments previs on xerres amb els col·legues del costat, que et vas trobant tot entrenant per les muntanyes, o en altres curses, i que no n’hi ha ni un (inclòs tu mateix) que no tinguin alguna molèstia, o algun refredat d’última hora, que no facin servir d’excusa per si no els surt bé la cursa.

Sona el petard de sortida, nervis fora i concentració a tope. Fins al km.5 bastant planer, s’estira el grup i al km1 els del davant ja estan a can collons, això si no et passes de flipat i cardes una apretada de Déu que la pagaràs tota la cursa (d’això en diem arrancada de cavall i parada de burro!). Comencem l’aproximació al Roc Gros amb alguna rampa malparida, el primer tap et vindrà de perles, ja que estaràs més desfondat que el cavall de la Pegaso. Arribaràs al Roc Gros i creuràs que aquí acaba la cursa no? Els collons! Un cop hagis baixat del Roc Gros et trobaràs el 2on avituallament i un paio amb un cronometre que et dirà: -Ara si tens collons puja a fondo que el primer que guanya la crono de les antenes té un premi de puta mare!

Ho donaràs tot però sempre n’hi ha un que et carda! Llàstima (penses), l’any que bé no em fotaré la ratafia amb sifon per esmorzar…

Després de passar pel Puigsagordi, tot veient el Montseny a l’altra punta de l’horitzó, baixaràs per Riu Cerdà camí de la baixadeta més distreta (i filla de puta) de la cursa. Si tens esma per aixecar el cap, et trobaràs algun beneit escalant la via ferrada de les Baumes Corcades (hauries de vigilar que no et caigui ningú al damunt). És des d’on comença aquesta via ferrada (prop del Queixal Corcat) que et fotrem anar amunt per una pujada malparida, poc corredora i tècnica de collons per concloure amb el desnivell positiu de la cursa…bé, de fet et queden alguns tobogans però res comparat amb el que ja has fet.

Encarant el tram final, com ja hem dit, et queden quatre tobogans i pocs quilòmetres per arribar a meta (uns 4), ja t’avisem que se’t fotran llargs de collons. Si quan arribes al Molí de l’illa (bonica masia pairal on hi ha un gos malparit que sempre lladra molt) no t’agenolles, et cagues amb Déu i et poses a bramar com un nen petit, estaràs a punt per arribar com un “campeon” tot enfilant l’última pujadeta on et trobaràs amb l’estació del “trenc” i un “bart” (antigament casa de pepes) que et recordaran que per poc gas que et quedi arribes segur.

A l’arribada….què t’haig de dir: una festassa de Déu amb un pilot de gent (entre ells, la teva parella emprenyada com unes estenalles perquè els nens ja fa estona que donen pel sac i tu encara no arribes…) confeti, serpentines, música a tota candela, teca i mam a dojo, premis i sortejos a punta pala.

En resum, patiràs, gaudiràs i amb una mica de sort no rujaràs! Això sí, per quatre xavos marxaràs carregat com una mula!